1.Allò que tal vegada s'esdevingué respon al gènere teatral de comèdia. Però, ¿què és una comèdia? Busca "comèdia" a es.wikipedia.org i resumeix-ne el contingut. ¿Trobes que podem aplicar la definició de comèdia a Allò que tal vegada s'esdevingué? Justifica la resposta
La comèdia és un dels gèneres clàssics del teatre i d'allà s'ha estès a altres arts com el cinema. Es caracteritza per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d'humor o d'ironia. A vegades es construeix una comèdia com a paròdia d'una altra obra.
Sovint els personatges, de la comèdia es veuen enfrontats a les dificultats de la vida quotidiana, moguts pels seus propis defectes cap a desenllaços feliços on es fa escarni de la debilitat humana. La comèdia s'origina al món grec, però es va desenvolupant durant l'edat mitjana (molt poc) i sobretot durant l'Edat Moderna, fins a arribar als nostres dies. Com en altres gèneres dramàtics, a la comèdia l'acció dramàtica la determina el personatge protagonista; per aquest motiu no és estrany trobar personatges amb to tràgic en drames còmics, sempre que aquests siguin, per dir-ho d'alguna manera, personatges secundaris. Lope de Vega va ser l'escriptor espanyol més representatiu de la comèdia en el segle d'or La comèdia és, juntament amb la tragèdia, una de les formes clàssiques del drama grec, i un dels tres gèneres dramàtics cridats realistes.
Allò que tal vegada s'esdevingué és una obra de teatre en el que podem trobar comèdia, si heu llegit el llibre veureu com aparèixen algunes de les característiques anomenades anteriorment, com que els personatges s'enfronten a una sèrie de dificultats, utilitzen molt la ironia,hi ha una part tràgica, la mort de l'Abel,té un final feliç...
2.Descriu els trets físics i de caràcter dels personatges: Adam i Eva, Caïm i Abel, el Querub, Nara i Jahvè.
Caïm: És l’altra fill baró, té vint anys i es podria definir com el protagonista de l’obra. És bru i té pel moixí per tota la cara.
És molt intel•ligent, inventa noves paraules, i manyós, fabrica les seves pròpies eines; la seva capacitat de raonament és elevadíssima. És molt treballador, és un inconformista i li planta cara al seu pare en tot moment sense cap tipus de respecte. Desconfia de les meravelles i creu que lluitant tot ho pot aconseguir. Té objectius a la seva vida, entre els quals es troba aconseguir l’amor de la Nara, per la qual desobeeix les normes i entra al paradís.
Adam: És el pare, té vint-i-dos anys encara que aparenta quaranta. Porta posada un mena de túnica sense mànigues i llarga fins al genoll. Té barba descurada.
És un home gandul, avar, conformista, enyoradís del temps del paradís que va perdre per culpa de la seva dona, a la qual critica i insulta constantment. Menysprea, en certa manera, al seu fill Caïm ja que creu que li posarà en evidència davant de Jahvé.
Eva: És la mare, té vint-i-dos anys i com Adam, també aparenta quaranta. Té un aspecte molt maltractat.
És tendra, comprensiva, treballadora, s’estima i dona molt d’amor als seus fills, i té sensacions tan humanes com són el dolor i el plaer. També enyora el temps del paradís.
Nara: És la filla d’Adam i Eva i té divuit anys, és l’única noia i la més mimada. És molt bonica, de fet els seus dos germans se l’estimen.
És una dona despreocupada, senzilla i capritxosa, que utilitza com vol als dos homes que es disputen el seu amor.
Abel: És un dels fills barons té dinou anys i és ros i barbamec.
És un ésser feble, que sempre es queixa de tot, és molt infantil i gelós. La seva veu és aguda i es presenta com un bon minyó incapaç de fer mal a ningú.
Querub: És un dels àngels guardians del jardí de l’Edèn. Vesteix una túnica blanca sense mànigues que lo arriba fins als genolls, els seus cabells són rossos platinats. Porta una àmplia diadema daurada i ales blanques a l’esquena, encara que una la té mig cremada.
És comprensiu, té una gran capacitat de raonament, fa moltes vegades la vista grossa i no comenta res a Jahvé dels fets de Caïm.
Jahvé: Déu. És mostrat com a un ésser totpoderós i omnipresent. És qui castiga i qui decideix com són les coses. A l’obra només apareix al final, i es representat per una veu.
3.Comenta, posant com sempre exemples, quines actituds davant la vida representen els personatges d'Adam, Caïm i Abel.
Caïm: És l’altra fill baró, té vint anys i es podria definir com el protagonista de l’obra. És bru i té pel moixí per tota la cara.
És molt intel•ligent, inventa noves paraules, i manyós, fabrica les seves pròpies eines; la seva capacitat de raonament és elevadíssima. És molt treballador, és un inconformista i li planta cara al seu pare en tot moment sense cap tipus de respecte. Desconfia de les meravelles i creu que lluitant tot ho pot aconseguir. Té objectius a la seva vida, entre els quals es troba aconseguir l’amor de la Nara, per la qual desobeeix les normes i entra al paradís.
Adam: És el pare, té vint-i-dos anys encara que aparenta quaranta. Porta posada un mena de túnica sense mànigues i llarga fins al genoll. Té barba descurada.
És un home gandul, avar, conformista, enyoradís del temps del paradís que va perdre per culpa de la seva dona, a la qual critica i insulta constantment. Menysprea, en certa manera, al seu fill Caïm ja que creu que li posarà en evidència davant de Jahvé.
Abel: És un dels fills barons té dinou anys i és ros i barbamec.
És un ésser feble, que sempre es queixa de tot, és molt infantil i gelós. La seva veu és aguda i es presenta com un bon minyó incapaç de fer mal a ningú. Es conforma amb el que té perquè no es vol esforçar més
4.Elaboreu un resum de l'obra tot dividint-la en tres parts: plantejament, nus i desenllaç.
Plantejament:Adam i Eva són expulsats del jardí de l'Edén, un cop fora tenen dos fills, en Caïm i l'Abel, totalment diferents, mentre en Caïm és valent, incomformista, etc., l'Abel és feble i afeminat, també tenen una filla,Nara, la qual és una de les causes principals de les constants baralles dels germans.
Més tard un d'ells s'haurà de casar amb ella, en Caïm la vol i es capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir-la, en canvi l'Abel ho fa per emprenyar.
Nus:Nara demana a Caïm que li porti una fruita del Jardí, aquest per tal d'estar amb ella, ho fa, però només aconsegueix agafar-hi una ja que mentres esta allà sent sorolls.
Abel i Nada es volen casar, i quan Caïm ho sap, ple de ràbia mata al seu germà.
Desenllaç:finalment Caïm no es castigat per Jahvè, sinó que aquest el garanteix que si algu el mata pagarà set cops la seva mort. Ell i Nara hauràn de formar un nou món en un altre lloc.
5.En acabar l'obra, Caïm es converteix en l'iniciador d'un món nou. Expliqueu els criteris i els elements en què es basarà aquest món que Caïm vol crear amb Nara.
Caïm i Nara decideixen fugir junts. Han de continuar la humanitat amb els seus fills.
els seus fills tindran una educació ben diferent i s'adaptaran al món tal i com es presenti.
Crearan un nou món fruit del seu treball i incomformisme.
6.Creieu que els personatges femenins responen a tòpics sexistes? Posa'n exemples.
Durant tota l’obra tant Nara com Eva son tractades com persones sense cap opinió i que es deuen conformar amb el que lis toca. A més, Nara es presenta com una noia presumida i repel•lent.
dimarts, 10 de març del 2009
Activitat 2
Explica breument qui eren Francesc Trabal i Armand Obiols (adjunta-hi alguna foto dels personatges).
Armand Obiols, seudónimo de Joan Prat i Esteve (Sabadell, 1904 - Viena, 1971) fue un escritor, periodista y crítico literario de Cataluña, España.
Autodidacta y de obra escasa y poco conocida, fue uno de los principales integrantes, junto a Joan Oliver (Pere Quart) y Francesc Trabal, del denominado Grupo de Sabadell, fundado en 1923. Colaboró en el buque insígnia del grupo, la editorial La Mirada. Fue durante 1938 redactor jefe de la Revista de Catalunya.
En 1939, el año que se exilia a Francia al acabar la Guerra Civil Española, comenzó una intensa y complicada relación con Mercè Rodoreda, que duró hasta la muerte de Obiols. Sus consejos literarios y su profundo conocimiento de la literatura catalana fueron enormemente valiosos prara la creación narrativa de Rodoreda.
En 1951 entró a trabajar en la Unesco, como traductor en Ginebra. Unos años más tarde se instaló en Viena, donde ejerció de asessor cultural, también para la misma institución. Durante la última etapa de su vida, Obiols estuvo distanciado de Rodoreda, que repartió su tiempo entre Ginebra, París y Barcelona. No obstante la separación física, mantuvieron una intensa relación epistolar.
Después de su muerte, en 1973 su amigo Pere Quart recogió en el libro, Poemes, su producción poética. Su fondo documental (dietarios, obra propia y artículos) se puede consultar en el Archivo Histórico de Sabadell.
Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957). Novel•lista, periodista i humorista compromès amb la seva generació i el seu país. Fundador de l'anomenat Grup de Sabadell, amb el qual inicia l'editorial La Mirada on publica el llibre d'acudits il•lustrats, L'any que ve, amb pròleg de Josep Carner. El Diari de Sabadell és una de les plataformes bàsiques per a les múltiples activitats de gestió cultural que desplega el grup. Francesc Trabal hi manté una columna diària durant molts anys. Promou el Club de Novel•listes, que acaba sent l'Agrupació d'Escriptors Catalans, una peça clau dins el tramat cultural català i precedent de la Institució de les Lletres Catalanes. Presideix la comissió d'aquest organisme i n'és secretari. Exiliat, després de la guerra civil espanyola, a Xile crea l'Institut Chileno-Catalán de Cultura i duu a terme diverses iniciatives editorials. És autor de les novel•les Judita i Vals, que obté el premi Joan Crexells (1936), en les quals, com en la resta de la seva obra, posa èmfasi en la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant, amb un humor que tendeix a l'absurd, propi de la literatura avantguardista.
Armand Obiols, seudónimo de Joan Prat i Esteve (Sabadell, 1904 - Viena, 1971) fue un escritor, periodista y crítico literario de Cataluña, España.
Autodidacta y de obra escasa y poco conocida, fue uno de los principales integrantes, junto a Joan Oliver (Pere Quart) y Francesc Trabal, del denominado Grupo de Sabadell, fundado en 1923. Colaboró en el buque insígnia del grupo, la editorial La Mirada. Fue durante 1938 redactor jefe de la Revista de Catalunya.
En 1939, el año que se exilia a Francia al acabar la Guerra Civil Española, comenzó una intensa y complicada relación con Mercè Rodoreda, que duró hasta la muerte de Obiols. Sus consejos literarios y su profundo conocimiento de la literatura catalana fueron enormemente valiosos prara la creación narrativa de Rodoreda.
En 1951 entró a trabajar en la Unesco, como traductor en Ginebra. Unos años más tarde se instaló en Viena, donde ejerció de asessor cultural, también para la misma institución. Durante la última etapa de su vida, Obiols estuvo distanciado de Rodoreda, que repartió su tiempo entre Ginebra, París y Barcelona. No obstante la separación física, mantuvieron una intensa relación epistolar.
Después de su muerte, en 1973 su amigo Pere Quart recogió en el libro, Poemes, su producción poética. Su fondo documental (dietarios, obra propia y artículos) se puede consultar en el Archivo Histórico de Sabadell.
Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957). Novel•lista, periodista i humorista compromès amb la seva generació i el seu país. Fundador de l'anomenat Grup de Sabadell, amb el qual inicia l'editorial La Mirada on publica el llibre d'acudits il•lustrats, L'any que ve, amb pròleg de Josep Carner. El Diari de Sabadell és una de les plataformes bàsiques per a les múltiples activitats de gestió cultural que desplega el grup. Francesc Trabal hi manté una columna diària durant molts anys. Promou el Club de Novel•listes, que acaba sent l'Agrupació d'Escriptors Catalans, una peça clau dins el tramat cultural català i precedent de la Institució de les Lletres Catalanes. Presideix la comissió d'aquest organisme i n'és secretari. Exiliat, després de la guerra civil espanyola, a Xile crea l'Institut Chileno-Catalán de Cultura i duu a terme diverses iniciatives editorials. És autor de les novel•les Judita i Vals, que obté el premi Joan Crexells (1936), en les quals, com en la resta de la seva obra, posa èmfasi en la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant, amb un humor que tendeix a l'absurd, propi de la literatura avantguardista.
Activitat 1
1. Amb quin sobrenom es coneix Joan Oliver com a autor de poesia?
Amb el sobrenom de Pere Quart.
2. En quin any va néixer?
Joan Oliver va néixer el 29 de novembre de l'any 1899 i va morir l'any 1986.
3. Joan Oliver provenia d'una família pobra o acomodada?
Provenia d'una família burguesa.
4. On va començar a publicar?
Va començar a publicar al Diari de Sabadell.
5. On va haver-se d'exiliar quan va acabar la guerra civil espanyola?
primerament a França fins que va poder anar a Santiago de Xile
6. Com solen ser els personatges de les seves obres teatrals?
Personatges burguesos als quals ridiculitza
7. Oliver projecta la seva visió humorística i sarcàstica sobre... quina classe
social?
parla sobre classe social alta.
8. Com es caracteritza el llenguatge literari de Joan Oliver?
normalment utilitza un llenguatge bastant col•loquial, familiar, però d'altres vegades també ens parla amb un llenguatge molt acurat
Amb el sobrenom de Pere Quart.
2. En quin any va néixer?
Joan Oliver va néixer el 29 de novembre de l'any 1899 i va morir l'any 1986.
3. Joan Oliver provenia d'una família pobra o acomodada?
Provenia d'una família burguesa.
4. On va començar a publicar?
Va començar a publicar al Diari de Sabadell.
5. On va haver-se d'exiliar quan va acabar la guerra civil espanyola?
primerament a França fins que va poder anar a Santiago de Xile
6. Com solen ser els personatges de les seves obres teatrals?
Personatges burguesos als quals ridiculitza
7. Oliver projecta la seva visió humorística i sarcàstica sobre... quina classe
social?
parla sobre classe social alta.
8. Com es caracteritza el llenguatge literari de Joan Oliver?
normalment utilitza un llenguatge bastant col•loquial, familiar, però d'altres vegades també ens parla amb un llenguatge molt acurat
Auca
2- Entreu a la pàgina web http://auques.cat/auques.pho?auca=oliver. Aquí veureu una obra interessant, l’auca d’Allò que tal vegada s’esdevingué i pengeu-la en algun espai físic o virtual que considereu adequat.
Entrevista
1.2. L’entrevista és un gènere periodístic molt ric. Montserrat Roig va ser una gran entrevistadora. La seva professionalitat va quedar palesa en diversos mitjans de comunicació, entre ells la revista Serra d’Or: Llegiu el que diu Roig quan li pregunten sobre la seva feina de periodista.
—Quin ha estat el mestratge que has rebut a partir de la feina de periodista i, sobretot, arran de l’activitat d’entrevistadora, que iniciares enaquesta mateixa revista?—Primer et diré que hi ha molta gent que considera l’entrevista un gènere menor; jo, amb això, no hi he estat mai d’acord: sempre hi ha hagut com una mena de jerarquització, dins el periodisme, que ha fet que es cregués que els articles de relleu eren els d’opinió, o els editorials, i que, en canvi,l’entrevista era un gènere menor perquè es limita a pregunta-resposta. Això no és veritat. Dins de l’entrevista hi pot cabre tot: opinió, observació, descripció, hi caben imatges, paraules... Jo vaig aprendre molt a través de l’entrevista i vaig decidir de fer-ne en un moment en què volia escriure, escriure novel·la, ficció.
M. Nadal, «Montserrat Roig, un cant de maduresa» (p. 14)
a) Penseu en un personatge conegut a qui us agradaria entrevistar.
Carolina Cerezuela
b) Argumenteu per quins motius creieu que seria interessant fer-ho.
M'agradaria entrevistarla per la seva capacitat de treball ja que a més d'actriu i model és periodista i col·laborada en una important ONG
c) Escriviu tres o quatre preguntes que li faríeu.
- D'on treus temps per fer possible totes les teves accions?
- Si tinguessis que escogir entre la teva carrera d'actriu i el teu treball en l'ONG que triaries?
- La teva vida és com a tu havies somiat que fos?
- Influeix el teu treball com a model en l'opinió que té la gent de tu?
d) Digueu què opineu sobre la resposta de Roig.
Estic a favor amb la opinió de Roig ja que no es pot menysprear, ja que el teatre, vist d'aquesta manera, també seria inferior al cinema, i no es així. Totes les tasques son importants a la seva manera.
—Quin ha estat el mestratge que has rebut a partir de la feina de periodista i, sobretot, arran de l’activitat d’entrevistadora, que iniciares enaquesta mateixa revista?—Primer et diré que hi ha molta gent que considera l’entrevista un gènere menor; jo, amb això, no hi he estat mai d’acord: sempre hi ha hagut com una mena de jerarquització, dins el periodisme, que ha fet que es cregués que els articles de relleu eren els d’opinió, o els editorials, i que, en canvi,l’entrevista era un gènere menor perquè es limita a pregunta-resposta. Això no és veritat. Dins de l’entrevista hi pot cabre tot: opinió, observació, descripció, hi caben imatges, paraules... Jo vaig aprendre molt a través de l’entrevista i vaig decidir de fer-ne en un moment en què volia escriure, escriure novel·la, ficció.
M. Nadal, «Montserrat Roig, un cant de maduresa» (p. 14)
a) Penseu en un personatge conegut a qui us agradaria entrevistar.
Carolina Cerezuela
b) Argumenteu per quins motius creieu que seria interessant fer-ho.
M'agradaria entrevistarla per la seva capacitat de treball ja que a més d'actriu i model és periodista i col·laborada en una important ONG
c) Escriviu tres o quatre preguntes que li faríeu.
- D'on treus temps per fer possible totes les teves accions?
- Si tinguessis que escogir entre la teva carrera d'actriu i el teu treball en l'ONG que triaries?
- La teva vida és com a tu havies somiat que fos?
- Influeix el teu treball com a model en l'opinió que té la gent de tu?
d) Digueu què opineu sobre la resposta de Roig.
Estic a favor amb la opinió de Roig ja que no es pot menysprear, ja que el teatre, vist d'aquesta manera, també seria inferior al cinema, i no es així. Totes les tasques son importants a la seva manera.
dilluns, 9 de març del 2009
21.- Elaboreu, descriviu o dibuixeu l’escenografia de l’obra seguint les indicacions de l’autor i la vostra pròpia imaginació.
Un planell alteròs que domina una vall de vegetació exhuberant. Al lluny es veuen els camps de rostoll, segats de poc. Al fons, una carena de muntanyes. A primer terme, a la dreta, una cabana de pedra amb una porta baixa. Davant la porta, taula i seients de pedra, eines primitives, objectes de terrisa. En un angle del fons, una font.
26.- Per acabar, i desprès d’haver fet aquest treball, consulteu la pàgina http://ca.wikipedia.org/wiki/All%C3%b2_que_tal_vegada_s%27esdevingu%C3%A9
Podeu mirar de completar la informació fent una aportació a partir de la vostra lectura de l’obra.
Allò que tal vegada s'esdevingué
De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Allò que tal vegada s'esdevingué és una obra de teatre de l'escriptor Joan Oliver. És l'obra més reeixida de la primera etapa de l'autor, i una de les més importants de la seva producció dramàtica.
Advertiment: A continuació, pot haver-hi informació detallada sobre l'argument. Més informació.
Taula de continguts [amaga]
1 Les dues versions
2 Personatges
3 Estructura
4 Els temes
5 El llenguatge
[edita] Les dues versions
L'obra, com d'altres de l'autor, presenta dues versions: la primera data de 1936 i fou reeditada el 1970; la segona, de 1977, fou publicada dins Teatre original.
[edita] Personatges
L'obra presenta set personatges més uns àngels i una veu en off -la de Jahvè. L'autor, a l'hora de crear-los, s'ha basat en el primer llibre de l'Antic Testament, el Gènesi, però la valoració dels personatges ha estat completament invertida. Així, aquí els bons són els dolents i els dolents són els bons.
El personatge central de l'obra és Caïm. Com en la Bíblia, el seu rival és Abel, però aquí el procés s'ha capgirat: Caïm s'ha convertit en l'individu positiu de la història. L'autor ens el presenta com un artista (pinta en una cova amagada). És un home nou, que fa ús d'unes noves armes: la protesta, el rebuig de tot allò imposat, el treball... Per dominar el seu entorn en té prou amb les seves forces.
Abel és la contrafigura de Caïm: feble, envejós, covard i sense cap mena d'imaginació ni voluntat de domini. Acata sense vacil·lar l'autoritat i accepta tot allò establert intentant utilitzar-ho en benefici propi. Caïm li inspira enveja i alhora por per la seva força i la seva superioritat; per protegir-se'n s'aixopluga en el pare, que el prefereix a Caïm.
Nara, germana de Caïm i Abel, ens és presentada com una bestioleta agradable, capritxosa, senzilla i despreocupada. És el centre de les disputes entre els seus dos germans per la possessió de la femella
[edita] Estructura
La comèdia està estructurada en un acte i es clou amb un final obert. L'estructura evoluciona de manera paral·lela al personatge de Caïm, i així, quan ja s'ha plantejat la situació de l'obra, s'arriba al clímax: Caïm, negligint els advertiments, torna a saltar la tanca i s'apropia de la fruita de l'arbre de la vida. El desenllaç es produeix després de la mort d'Abel, quan Caïm rep el reconeixement de Jahvè a través d'un senyal que el protegeix.
[edita] Els temes
Jordi Carbonell destaca tres temes principals: l'autoritarisme, el mite bíblic i la crítica del conformisme.
[edita] El llenguatge
Joan Oliver intenta, en aquesta obra, combinar un llenguatge literari ric, acurat i culte amb l'ús de registres populars, per tal d'obtenir espontaneïtat i fer-se més entenedor. El centre d'interès lingüístic se situa en el fet de la generació lingüística. En aquest sentit, Caïm manifesta que la capacitat de creació lingüística dóna una categoria superior als éssers humans i els diferencia dels simis.
En general, els personatges usen un llenguatge clar i entenedor. Els diàlegs són vius i ràpids, amb predomini de frases curtes, d'exclamacions i preguntes. Tot això combinat amb elements que donen un cert to popular a l'obra, com l'ús d'expressions o frases fetes, d'exclamacions i d'insults.
Un planell alteròs que domina una vall de vegetació exhuberant. Al lluny es veuen els camps de rostoll, segats de poc. Al fons, una carena de muntanyes. A primer terme, a la dreta, una cabana de pedra amb una porta baixa. Davant la porta, taula i seients de pedra, eines primitives, objectes de terrisa. En un angle del fons, una font.
26.- Per acabar, i desprès d’haver fet aquest treball, consulteu la pàgina http://ca.wikipedia.org/wiki/All%C3%b2_que_tal_vegada_s%27esdevingu%C3%A9
Podeu mirar de completar la informació fent una aportació a partir de la vostra lectura de l’obra.
Allò que tal vegada s'esdevingué
De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Allò que tal vegada s'esdevingué és una obra de teatre de l'escriptor Joan Oliver. És l'obra més reeixida de la primera etapa de l'autor, i una de les més importants de la seva producció dramàtica.
Advertiment: A continuació, pot haver-hi informació detallada sobre l'argument. Més informació.
Taula de continguts [amaga]
1 Les dues versions
2 Personatges
3 Estructura
4 Els temes
5 El llenguatge
[edita] Les dues versions
L'obra, com d'altres de l'autor, presenta dues versions: la primera data de 1936 i fou reeditada el 1970; la segona, de 1977, fou publicada dins Teatre original.
[edita] Personatges
L'obra presenta set personatges més uns àngels i una veu en off -la de Jahvè. L'autor, a l'hora de crear-los, s'ha basat en el primer llibre de l'Antic Testament, el Gènesi, però la valoració dels personatges ha estat completament invertida. Així, aquí els bons són els dolents i els dolents són els bons.
El personatge central de l'obra és Caïm. Com en la Bíblia, el seu rival és Abel, però aquí el procés s'ha capgirat: Caïm s'ha convertit en l'individu positiu de la història. L'autor ens el presenta com un artista (pinta en una cova amagada). És un home nou, que fa ús d'unes noves armes: la protesta, el rebuig de tot allò imposat, el treball... Per dominar el seu entorn en té prou amb les seves forces.
Abel és la contrafigura de Caïm: feble, envejós, covard i sense cap mena d'imaginació ni voluntat de domini. Acata sense vacil·lar l'autoritat i accepta tot allò establert intentant utilitzar-ho en benefici propi. Caïm li inspira enveja i alhora por per la seva força i la seva superioritat; per protegir-se'n s'aixopluga en el pare, que el prefereix a Caïm.
Nara, germana de Caïm i Abel, ens és presentada com una bestioleta agradable, capritxosa, senzilla i despreocupada. És el centre de les disputes entre els seus dos germans per la possessió de la femella
[edita] Estructura
La comèdia està estructurada en un acte i es clou amb un final obert. L'estructura evoluciona de manera paral·lela al personatge de Caïm, i així, quan ja s'ha plantejat la situació de l'obra, s'arriba al clímax: Caïm, negligint els advertiments, torna a saltar la tanca i s'apropia de la fruita de l'arbre de la vida. El desenllaç es produeix després de la mort d'Abel, quan Caïm rep el reconeixement de Jahvè a través d'un senyal que el protegeix.
[edita] Els temes
Jordi Carbonell destaca tres temes principals: l'autoritarisme, el mite bíblic i la crítica del conformisme.
[edita] El llenguatge
Joan Oliver intenta, en aquesta obra, combinar un llenguatge literari ric, acurat i culte amb l'ús de registres populars, per tal d'obtenir espontaneïtat i fer-se més entenedor. El centre d'interès lingüístic se situa en el fet de la generació lingüística. En aquest sentit, Caïm manifesta que la capacitat de creació lingüística dóna una categoria superior als éssers humans i els diferencia dels simis.
En general, els personatges usen un llenguatge clar i entenedor. Els diàlegs són vius i ràpids, amb predomini de frases curtes, d'exclamacions i preguntes. Tot això combinat amb elements que donen un cert to popular a l'obra, com l'ús d'expressions o frases fetes, d'exclamacions i d'insults.
dissabte, 21 de febrer del 2009
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l´edat d´un any, el seu avi va ser assassinat d´un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l´any 1978, que va ser arbitràriament substituït.
Ja instal•lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: "Estellés escriu des del poble". Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel•lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d´orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d´un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d´aquest continuat procés de reelaboració.
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l´edat d´un any, el seu avi va ser assassinat d´un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner... La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l´empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d´ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l´any 1978, que va ser arbitràriament substituït.
Ja instal•lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: "Estellés escriu des del poble". Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel•lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d´orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d´un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d´aquest continuat procés de reelaboració.
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
