ÀNGEL GUIMERÀ

Àngel Guimerà
La seva biografia va ser polèmica per la verificació de la data de naixement (falsejada pel dramaturg i què és va produir l’any 1845) i pels aspectes que poden afectar la seva intimitat. Això fou notat per Xavier Fàbregas ja que volien canviar la data perquè els pares de l’autor no eren casats, un dels factors que marquen la producció juntament amb la idea del mestissatge i un amor frustrat amb una tal Maria Rosa.
Aquesta tendència a interpretar la seva obra a partir de la biografia ha estat una constant, i s’explica en gran part per contradicció passional de les seves obres i l’extrema discreció de la seva vida intima.
El mestissatge és un motiu recurrent a la seva obra.

El dramaturg
El primer període en la creació dramàtica de Guimerà és destacà especialment de la voluntat de seguir la proposta d’autors com Josep Yxart, el crític més lúdic i crític del moment. En teatre, domina la figura de Frederic Soler, models de teatre en català melodramàtic entre comèdia amb drames rurals. Davant d’aquest teatre molts intel•lectuals els mogué a buscar-ne una alternativa que atorgués a l’escena local un prestigi literari.
La reacció d’abast europeu contra el primer romanticisme, aparegué la tragèdia.
Aquest camí fou interessant per Yxart, un cop constatades les dificultats d’arrelar el drama realista contemporani en català en el marc de la societat catalana de mitjà del segle XIX. Guimerà fou el més apte per tirar endavant la creació d’una tragèdia catalana que prestigies una literatura que amb Verdaguer ja havia incorporat l’èpica.
La tendència ha destacar és, l’aproximació a un realisme més sincer. Recórrer a conflictes de la inadaptació que contenen elements més o menys evidents de masoquisme i de sensualitat turmentada.
Això s’expressa bé a obres com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o la filla del mar (1900). L’aproximació a la realitat contemporània i als processos de canvi que patia la societat catalana cap a un model clarament urbà i industrial acabà de regularitzar la seva producció d’aquest període, en què es pot dir que dir que l’autor aconseguir definir una dramatúrgia pròpia d’una força teatral extraordinària. Si hi afegim la figura d’un “coreuta”, que sol ser algú d’edat avançada i que fa costat als personatges i sovint anuncia el desenllaç del drama. Trobarem un plantejament que s’allunya tant del típic drama burgès cm de l’esquematització fàcil d’un cert romanticisme