5. Relació dels " comentaris d'obra" amb les poesies de l'obra

1.Anna Montero. "L'espai d'una llengua abolida". L'escriptor del mes. Institució de lletres Catalanes, gener 1995.

Anna Montero comenta que “Bruixa de dol” li va fer escoltar una veu que sentia molt pròpia i que d’alguna forma reconeixia, afirmava la seva identitat com a dona femenina que era, i volia introduir aquesta veu de les dones en tots els àmbits . També diu que Maria Mercè Marçal, només explora poesia que tracten sobre experiències d’amor, solitud o temes femenins, molt presents.

2.Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la"homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empúries, 1998.

En aquest cas, Isidor, escriu un text on es parla de la reflexió literària que va escriure Maria Mercè Marçal, “Sota el signe del drac...” , que es tracta d’un cicle poètic en dues etapes diferents:
-La primera etapa està des de “Cau de llunes” a “Sal oberta” amb un esquema triangular de tensió entre el jo poètic present a moltes poesies, la lluna que representa la dona, i l’ombra que representa al l’home, remet en la lluita o en el festí de la pròpia solitud. La lluna i l’ombra són metàfores de dos pols oposats de llum i foscor
-La segona part, es situa a “Bruixa de dol” on es pot apreciar una evolució en la intensitat lírica, i aquí es parla de la problemàtica del descobriment d'un punt angoixant de la solitud i la reivindicació de l'erotisme per la dona, tot això situat a “Foc de pales” i “Foguera Joana”.

3.Broch, Àlex. "Maria Mercè Marçal o els camins de la llibertat",dins el llibre-CD: Marçal: Maria-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.

Àlex Broch comenta que Maria Mercè va voler construir la seva vida, a ella mateixa i els seus escrits, a partit de la llibertat i viure tot el que sentia de la manera que ella volia, sense dependre de ningú. Parla de que ella utilitza una veu personal i pròpia, que comparteix amb tot els lectors, i així dóna a conèixer els seus sentiments i pensaments. Diu que l'escriptora a partir de l'experiència de la gestació, de la maternitat i de l'amor lèsbic fa una poesia especial, i que crea noves literatures.

4.Lluís Busquets i Granbulosa, "Bruixa i Fada el 1980", Correo Catalán, febrer de 1980.

Inclosa en el llibre Plomes Catalanes Contemporànies del mateix autor, Barcelona, Ediciones El Mall, 1980.En aquest últim text de Lluis Busquets i Granbulosa, Maria Mercè respon a la pregunta de Lluís Busquets. “Que aporta de nou Bruixa de dol en relació el teu llibre anterior?” Ella diu que esta més segura, que prossegueix l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana. També hi han coses noves, com per exemple que és molt més conscient de la seva veu com a dona en sentit individual i col·lectiu, en l'aparició de bruixa i lluna, en la dona solidària amb les altres dones i amb l’assumpció de la pròpia solitud.

4. Antologia de poesies de Bruixa de Dol

Primera part

Foc de pales:
I
II
III (Foraviles)
IV
V (Brida)

Tombant:

I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII

Foguera Joana:

I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX (Lluna negra)


Segona part

Bruixa de dol:

I (Zodíac)
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII

Avui les fades i les bruixes s’estimen:


Tercera part

Els núvols duien confeti a les butxaques:
I
II (Cançó de saltar a corda)
III
IV (Velles corrandes per a la Pepa)
V (Cançó de pluja)
VI
VII
VIII (Cançó de fer camí)

Quarta part

Sense llops ni destrals:

I
II
III
IV (Gat negre)
V
VI (Tríptic per a una quimera)

Cinquena part

Vuit de març

FOC DE PALES

I

Aigua sobre aigua,
Sobre l’aigua, set.
Al bell cor de l’aigua,
Negre ganivets 

I jo, sola,
Entre albera i alba. 

Al bell cor de l’aigua
Negres ganivets.
Passava una barca
Franca de remer 

I jo, sola,
Entre albera i alba. 

Passava una barca
Franca de remer
En un foc de pales
Que baten al vent 

I jo, sola,
Entre albera i alba. 

En un foc de pales
Que baten al vent
Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes 

I jo, sola,
Entre albera i alba. 

Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes.
L’amor hi clavava
Negres ganivets 

I jo, sola,
Entre albera i alba

II

La nit em clava  
el seu ullal  
i el coll em sagna. 

Sota les pedres  
l'escorpit  
balla que balla. 

La pluja, lenta  
fa camí  
fins a la cambra. 

L'escala fosca  
del desig  
no té barana. 

III

Foravilers

Junts hem menjat
―foravilers de tarda―
ametllons verds
de la branca més alta
robats d’un hort
sense porta ni tanca,

ai, no la mosseguis,
l’ametlla amarga!

Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l’escrivíem ben sols
amb lletra clara;

ai, no la mosseguis,
l’ametlla amarga!

Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats
mig oblidàvem
al cor de l’ametlló,
l’ametlla amarga,

ai, no la mosseguis,
amic, encara!

IV

Perquè avui feia el seu ple

la lluna se'ns posa a taula.

quin pany de cel de quadrets

de cuina les estovalles!

en acabat de sopar

l'amor ens tira les cartes.

al primer tomb de la sort

la color se'ns trasmudava.

al segon, els gots de vi

tacaren les estovalles.

al tercer se'ns va trencar 

la lluna de porcelana

V BRIDA

A la fira dels Folls  
jo hi aniria.  
Vindria qui sap d’on  
-i ningú no ho sabria-  
amb els llavis oscats  
de molta vida, 

traginer de cançons  
en cavall sense brida. 

Quin esquer se m'arrapa  
a la geniva?  
Amor, estel amarg  
a la deriva,  
em fa senyals: jo vaig  
per l'altra riba, 

traginer de cançons  
en cavall sense brida. 

Cadenes són presons  
i jo en fugia  
pel call dels bandolers  
a trenc de dia.  
a la fira dels Folls  
jo hi aniria 

traginer de cançons  
en cavall sense brida. 

TOMBANT

I
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reinai d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
.
II
Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta't al frontels núvols i la lluna
i anem al ballque ja s'atansa l'hora!
.
Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.
.
III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
.
M'he emborratxat de solitud.
.
IV
a mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.
.
No talleu els arbres del canal!
.
VI
De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.
.
IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
.
X
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
.
El meu cor l'entoma.
.
XII
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

DIVISA
,
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
.
Jo tinc un nomi amb guix l'escric a sota.

FOC DE PALES

II
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camífins a la cambra.
L’escala fosca
del designo té barana.

BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on-i ningú no ho sabria
-amb els llavis oscats
de molta vida,traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapaa la geniva?
Amor, estel amarga la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.


BRUIXA DE DOL

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mii em criden perquè hi entri.
Ullpresa, els dic que sí.

8 de març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escuta totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

3. Característiques principals de Bruixa de Dol

“Bruixa de dol” és un poemari estructurat en vuit seccions, i es tanca amb un poema anomenat “vuit de març” on reivindica la posició de la dona.
Les vuit parts de Bruixa de Dol són les següents:
-Divisa
-Foc de pales (compost per V poemes)
-Tombant (XII poemes)
-Foguera Joana (IX poemes)
-Bruixa de dol (XIII poemes)
-Avui les fades i les bruixes s’estimen (I poema)
-Els núvols duien confeti a les butxaques (VIII poema)
-Sense llops ni destrals (VI poemes)
-Vuit de març

Els temes principals que trobem a Bruixa de Dol són:
Un caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme, la llibertat, l'amor, la solitud, els records, la melancolia, l’embaràs i la maternitat, l’amor entre dones i el feminisme.

2. Característiques principals de la seva obra.

Les principals característiques que trobem de tota l’obra de Maria Mercè Marçal, són les següents:

Autobiografia simbòlica i imaginària.
És a dir, la quantitat de elements imaginaris com per exemple les fades, bruixes, la lluna com a representació de la dona, crancs escorpins...per a simbolitzar el signes del zodíac, són alguns exemples que fan que l’obra de Maria Mercè Marçal estiguin envoltats d’una atmosfera onírica.
Homes i dones.
El fet que l’autora fossi homosexual, va suposar un tema principal a la majoria de les seves obres.
El seu inconformisme amb el sector masculí, o la gran compenetració amb el femení, la rivalitat entre els homes i les dones, en són alguns exemples.
I una altra vegada tornem a la simbologia, ja que la dona era representada per la lluna, i l’home, ho era per el Sol.
L’ amor.
L’amor adopta un paper molt important a l’obra de Maria Mercè Marçal, ja que fa molta referència a l’amor lliure, al no-matrimoni, a la felicitat basada en la recerca d’un amor, l’exaltació de l’amor en la vida...
Però no només això, també adopta un paper negatiu, ja que moltes de les seves obres van en relació amb records, melancolia o solitud provocats per aquest amor que en altres moments la ha fet tal feliç.
Però bàsicament es centra en l’amor entre les dones, l’amor tant passional, com sentimental, solidaritat, etc.

Biografia Maria-Mercè Marçal

Maria Mercè MarçAl I Serra.lorena.

COMENTARI DE TEXT

El poema a comentar pertany al llibre de Maria-Mercè Marçal “Bruixa de dol”, obra escrita entre els anys 1977-1979. Concretament pertany a la part de l’obra titulada Tombant, la qual està formada per onze poemes, el poema seleccionat és el número 1.

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.

Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escissió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.

El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai, del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.

Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club[1]. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").

És important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.

Han cantat les seves lletres Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Miguel Poveda, Celdoni Fonoll, Gisela Bellsolà, Enric Hernàez, Cinta Massip i Toti Soler.

Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.

 

L’estructura del poema és bastant simple, consta de dos estrofes, la primera de elles formada per 9 versos i la segona per dos. En quant a la rima, podem veure que són versos lliures ja que no segueixen cap rima.

 

En el poema, l’autora, per començar ens situa en el temps i veiem que està expressat en el present “avui” i ens diu la data “vint-i-u de desembre. Al segon vers ja ens indica el que ha fet, ha sortit al balcó. Des de el vers 3 al 9 ens descriu allò que va veien i podem veure que va enumerant tot el que veu al seu balcó i veu que està una mica descuidat perquè diu que el gessamí està a punt de morir. Als dos últims versos ens explica que aquesta deixadesa que té al balcó, que feia dies que no mirava, es perquè porta dies sense sortir perquè estava molt embolicada amb els seus amors.

 

Cal destacar la importància que li dóna al camp semàntic de les plantes en aquest poema, ja que esmenta bastants com els geranis, els cactus i el gessamí.

 

En aquest poema podem començar la importància que té el amor en la vida de Maria-Mercè Marçal ja que podem veure que li dedica tant de temps als seus amors que no ha tingut temps de fer una acció tant simple i quotidiana com es la de sortir al balcó.

 

Pel que fa als recursos literaris, podem observar una anàfora de “he” als versos 2 i 4. A la primera estrofa hi ha una enumeració al vers 4 i un altre al vers 6. Veiem un paral·lelisme en el vers 2 i el 10 amb “ he sortit al balcó” “feia dies que no sortia al balcó”. Al vers 9 hi veiem una repetició d’estructura sintàctica amb “si se’m mor, no se’m mor”.

 

En conclusió, aquest poema ens mostra una mica la forma amb la qual estima la autora, una manera apassionada, en la qual dedica tot el temps possible sense importar-li res mes. Maria-Mercè Marçal és una dona enamoradissa i en la vida li dóna total importància al factor del amor.   

Sol i de dol i plou i fa sol

Sol i de dol és el primer llibre de poemes publicat pel poeta català J. V. Foix. Va sortir el 1947, tot i que portava el peu d'impremta de 1936 per saltar-se la censura i a més molts dels poemes ja estaven escrits d'abans de la guerra. Va ser l'obra que va consolidar Foix com a un poeta que calia valorar.

El llibre inclou setanta poemes en forma de sonet d'estructura perfecta, combinant la forma del sonet italià amb el sonet clàssic català. El poemari està dividit en sis seccions, la primer és l'ofici del poeta i les contradiccions íntimes que té; la segona part és la reflexió sobre l'art; la tercera secció és de tema amorós i metafísic alhora i és la més breu; la quarta i la cinquena cal analitzar-lses junts pel fet de ser poemes de to dionisíac, on descriu anècdotes de joventut amb una exuberància verbal important, finalment, la darrera és de tema religiós.

L'estil d'aquest poemari és molt original, incoprora a la llengua moderna, molt depurada i amb voluntat de seguir Fabra, infinitat de recursos de la llengua medieval (arcaismes, formes verbals de primera persona sense vocal final de desinència...) així com moltes citacions de poetes d'aquella època que li serveixen de model, des de provençals com Bernat de Ventadorn, Raimbaut de Vaqueiras, els italians Petrarca, Dante,Cavalcanti i els catalans Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi o Ausiàs March. Els noms exòtics també hi són prsents, així com molts de modernitat inqüestionable. Sol i de dol és una síntesi de classicisme i d'avantguardisme que recull sonets que l'autor va anar escrivint des de 1913 a 1936 i revisats just abans de ser publicats.

En els sonests de Sol i de dol Foix reflexiona, sovint de manera metafísica i des d'una prespectiva personal i original, sobre diversos temes clau de la modernitat, com per exemple la crisi d'identitat individual i col·lectiva en un món cada vegada més tecnificat que aguditza la soledat de l'home. Un altre tema és la necessitat d'imposar la raó damunt la follia, sense abandonar la imaginació. Les dificultats per acomplir el desig i viure l'amor plenament. O La impossibilitat espiritual d'assolir l'absolut. En el conjunt de l'obra diversa i complexa de Foi, Sol i de dol esdevé el llibre central on s'expressen els conflictes i els dubtes existencials més pregons del poeta.

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, 
Em veig sovint per fosques solituds, 
En prats ignots i munts de llicorella 
I gorgs pregons que m'aturen, astuts. 

I dic: On só? Per quina terra vella, 
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts, 
Deleges foll? Vers quina meravella 
D'astre ignorat m'adreç passos retuts? 

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge 
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: 
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany 

O en tuc de neu, jo retrob el paratge 
On ja vaguí, i, de Déu, el parany 
Per heure'm tot. O del diable engany.

Plou i fa sol és una cançó màgica tradicional catalana que s'ha cantat als infants des de molt temps ençà, de manera que actualment forma part del repertori de cançons infantils de la cultura popular catalana.

"Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen,

plou i fa sol,

les bruixes porten dol."