COMENTARI DE TEXT

El poema a comentar pertany al llibre de Maria-Mercè Marçal “Bruixa de dol”, obra escrita entre els anys 1977-1979. Concretament pertany a la part de l’obra titulada Tombant, la qual està formada per onze poemes, el poema seleccionat és el número 1.

Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.

Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escissió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.

El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai, del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.

Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club[1]. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").

És important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.

Han cantat les seves lletres Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Miguel Poveda, Celdoni Fonoll, Gisela Bellsolà, Enric Hernàez, Cinta Massip i Toti Soler.

Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.

 

L’estructura del poema és bastant simple, consta de dos estrofes, la primera de elles formada per 9 versos i la segona per dos. En quant a la rima, podem veure que són versos lliures ja que no segueixen cap rima.

 

En el poema, l’autora, per començar ens situa en el temps i veiem que està expressat en el present “avui” i ens diu la data “vint-i-u de desembre. Al segon vers ja ens indica el que ha fet, ha sortit al balcó. Des de el vers 3 al 9 ens descriu allò que va veien i podem veure que va enumerant tot el que veu al seu balcó i veu que està una mica descuidat perquè diu que el gessamí està a punt de morir. Als dos últims versos ens explica que aquesta deixadesa que té al balcó, que feia dies que no mirava, es perquè porta dies sense sortir perquè estava molt embolicada amb els seus amors.

 

Cal destacar la importància que li dóna al camp semàntic de les plantes en aquest poema, ja que esmenta bastants com els geranis, els cactus i el gessamí.

 

En aquest poema podem començar la importància que té el amor en la vida de Maria-Mercè Marçal ja que podem veure que li dedica tant de temps als seus amors que no ha tingut temps de fer una acció tant simple i quotidiana com es la de sortir al balcó.

 

Pel que fa als recursos literaris, podem observar una anàfora de “he” als versos 2 i 4. A la primera estrofa hi ha una enumeració al vers 4 i un altre al vers 6. Veiem un paral·lelisme en el vers 2 i el 10 amb “ he sortit al balcó” “feia dies que no sortia al balcó”. Al vers 9 hi veiem una repetició d’estructura sintàctica amb “si se’m mor, no se’m mor”.

 

En conclusió, aquest poema ens mostra una mica la forma amb la qual estima la autora, una manera apassionada, en la qual dedica tot el temps possible sense importar-li res mes. Maria-Mercè Marçal és una dona enamoradissa i en la vida li dóna total importància al factor del amor.