3.3. El món de la filla

1. Busqueu la informació que us calgui sobre la Caputxinada (revoltes d’estudiants a Barcelona durant els anys seixanta) per respondre aquestes preguntes:

a) Què pretenien els estudiants? es devia aprobar la declaració de principis i els estatuts del estudiants

b) Com es van revoltar?

c) Quin és l’acte més significatiu d’aquesta revolta? La tancada dels estudiants al convent del caputxins del Sarrià.

d) Com es va acabar? La policia va encerclar el convent, va ser un setge, els van esperar fora i finalment els estudiants van ser sancionats.

2. Llegiu aquest fragment de la novel·la i observeu el grau de participació de la Mundeta filla en els fets que l’envolten. Assenyaleu si la seva actitud és semblant o diferent de la de la seva mare.

Fou en aquella assemblea constituent on el sentí parlar [en Jordi] per primera vegada. Era un estudiant de segon curs que ningú no coneixia. La figura s’alçà per damunt de les altres gràcies a la clarividència dels raonaments. El seu parlar era pausat, calmós, com un sedant, la seva veu posseïa allò que apaivaga els dubtes, el confusionisme, la latent inseguretat dels universitaris. Era un líder, malgrat la seva joventut. I ho era perquè no se’n ventava. Convencé molt aviat tothom de quedar-s’hi i resistir. Després, a l’assemblea del vint-i-set d’abril, quan la policia entrà a la universitat i provocà el pànic entre els estudiants, se sentiren una altra vegada per damunt dels crits, dels insults, dels gemecs i de les corredisses, les paraules d’ell que reclamaven assossec.

(p. 34-35)

3. A la Caputxinada, acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (del 9 a l’11 de març de 1966), no només hi van participar els estudiants universitaris. També hi van tenir un fort protagonisme alguns intel·lectuals del país. L’escriptora M. Aurèlia Capmany hi va participar i explica la seva experiència d’aquesta manera:

Recordaré sempre el moment en què, un cop constituït el Sindicat Democràtic, García Calvo ens va fer un discurs insinuant-nos la malfiança que havíem de tenir de cara a una permissibilitat que, segons ell, ens concedia el règim franquista. L’escepticisme de García Calvo i la seva prevenció que poguéssim ser, de fet, manipulats per una certa actitud de canvi del franquisme astut, no va tenir temps d’impressionar l’auditori, una mica sorprès amb aquella intervenció tan inesperada. En aquell mateix instant la policia va localitzar aquell grup que la ciutat li havia escamotejat i va irrompre amb mala cara al pati d’entrada del convent. La petició de la policia sembla que era ben clara: només calia que els organitzadors, en fossin dos, quatre, o una dotzena, sortissin i
lliuressin el carnet d’identitat, i la resta se’n podia anar a casa tranquil·lament. Tots, absolutament tots, sabíem què significava anar a comissaria en aquelles circumstàncies, en aquell moment i amb aquella responsabilitat. L’acord va ser unànime; ningú no es va moure.

M. A. Capmany, «Tres dies de vida conventual», dins J. Creixell, La Caputxinada

— Escriviu un text imitant el de M. Aurèlia Capmany, però descrivint una situació diferent. Per exemple, el segrest d’un avió en el qual viatgeu. Cal que el dramatisme de la situació comporti un sentiment de solidaritat que anul·li les diferències d’edat, raça, sexe o ideologia. Això us ajudarà a entendre la situació en què es trobaven els estudiants i els intel·lectuals catalans en el moment de la Caputxinada.

No puc treu-me aquella imatge del cap. Era un fred matí de decembre, en totes les cases de Catalunya i de moltes altres bandes del món s'ultimaven els detalls per les festes nadalenques que s'apropaven. Jo, com cada any vaig acompanyar a la meva àvia a comprar tot el que necessitava pel dinar del dia de Nadal. Tot estava a petar de gent, cues enormes per pagar, els passadissos plens de carros de la comprar, els nens corrents per la secció de les joguines, un caos total. De sobte, sense saber perquè tots els llums es van apagar, la gent va començar a cridar dient " Què passa aquí?" tots els treballadors estaven molt estranyats i intentaven possar-se en contacte amb el personal de manteniment, però no era possible. De fora, venien molt enrenou també i sense saber d'on venia ni perquè es va sentir un dispar molt contundent que va silenciar tot l'exterior, però a dins de l'establiment on jo em trobava, el descontrol era enorme, moltes dones ploraven perquè havien perdut de vista als seus fills, els homes intentaven obrir les portes, però estaven bloqueixades, tot semblava un malsón. Fins que un home encaputxat va entrar per un enorme finestró que hi havia a la segona planta i es va obligar a que tothom sortis per allà, però abans tenien que deixar totes les pertenences dins l'establiment, allò era un atrac general. Tothom va acceptar, l'important era, sortir d'allà.