Tombant I
El poema a comentar, és el poema nºI, , pertanyent a “Tombant”, sexta secció de l’obra literària “Bruixa de Dol”, de Maria Mercè Marçal.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona
“Bruixa de dol” és un poemari estructurat en vuit seccions. El poema que s’ha triat per a comentar pertany a la secció sexta, titulada “Tombant”. Aquesta secció formada per dotze composicions, són poemes amb versos d’art menor i rima assonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars.
Quant a la mètrica, és un poema d’estructura irregular, format per dos estrofes, la primera de 10 versos, i la segona de dos. Són versos lliures d’art menor i major.
En el poema podem veure com amb el primer vers ens situa en el temps, a dia d’avui, vint-i-u de desembre, és a dir, concreta l’eix temporal.
Diu que feia molt de temps que no hi sortia al balcó, i que, al sortir ha vist un seguit de plantes i flors que les anomena com una enumeració.
Els últims dos versos són una mena de conclusió, on justifica perquè no sortia al balcó des de feia temps, era perquè “corria darrere d’amors”, és a dir, estava pendent de les seves relacions amoroses i no tenia temps per sortir al balcó.
Així que amb això podem veure que el tema principal del poema és la importància que dona l’autora a l’amor, i que per ell no pot fer activitats de la seva vida quotidiana, com podria ser sortir al balcó.
Quant les figures literàries, trobem anàfora als versos 5, 6 i 7 de “de”. Encavallament en el vers 4, enumeració del vers al 8, i un paral·lelisme i també paradoxa al vers 9, on diu “que si se’m mor, no se’m mor”.
Podem veure com és un poema amb una estructura molt simple, on la majoria de versos són una enumeració de les plantes que hi troba al balcó. Cal comentar com concreta l’eix temporal al vers 1, i la presència del “Jo poètic” al llarg del poema.
Per acabar, cal comentar que els dos últims versos funcionen com a conclusió, ja que justifica perquè no sortia al balcó, era per aquesta amor que l’absorbia tot el temps.
Tombant X
El poema a comentar pertany a l’obra “Bruixa de dol”, obra escrita per Maria Mercè Marçal. El poema en concret es troba a la segona part de l’obra, tombant i específicament és el poema número X.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.
Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escissió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.
El 1980 té la seva filla Heura [1], que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemariTerra de mai[1], del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club[1]. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
És important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.
Han cantat les seves lletres Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Miguel Poveda, Celdoni Fonoll, Gisela Bellsolà, Enric Hernàez, Cinta Massip i Toti Soler.
Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.
Esta estructurat en tres estrofes. La primera està formada per tres versos, la segona de dos, i l’última estrofa és un sòl vers.
El tema del poema, com en la majoria de poemes de Maria Mercè Marçal és el amor.
Parla d’un temps passat, on va conèixer a algú que li donava molta felicitat, la felicitat la podem associar amb els colors, i diu que no sap on es aquest amor. Parla del amor com si fos una pilota amb la que juga.
En la segona estrofa ens fa una petita introducció en el temps, ens indica que es el mes de març i continua amb la metàfora del joc de la pilota i ens diu que en aquest mes de març l’amor li a tornat. Ho explica com si fos un joc amb la pilota, que la pilota la va perdre i ara el vent la tornada al seu costat.
Per últim podem veure que ella ho accepta aquest amor ja que diu que el seu cor l’entoma.
En aquest poema, al igual que es simbolitza amb el títol de aquesta part de la obra “tombant” veiem totes les voltes que a donat Maria Mercè en el amor. Tombant significa, en part, tots els diferents moments que a passat l’autora dins els seus amors i en aquest poema veiem com li a tornat un amor anterior i entra en una nova fase de la seva vida.
A traves de aquest poema tornem a veure com viu l’autora l’amor dins la seva vida, tal com ho fa durant gran part de la seva obra.
Tombant VIII
El poema a comentar pertany al llibre de Maria-Mercè Marçal “Bruixa de dol”, obra escrita entre els anys 1977-1979. Concretament pertany a la part de l’obra titulada Tombant, la qual està formada per onze poemes, el poema seleccionat és el número VIII.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora. Usa com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.
Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976, després d'haver fundat amb ell i amb d'altres joves poetes l'editorial Els llibres del Mall el 1973. Va participar a l'Assemblea de Catalunya i va militar al PSAN des de finals del franquisme fins que se'n separà el 1980, en una escissió que conduirà a la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.
El 1980 té la seva filla Heura [1], que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes ("Triar" entre ells), i amb la qual el tema de l'embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l'amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemariTerra de mai[1], del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el1985 al seu nou llibre La germana, l'estrangera. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del Pen Club[1]. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
És important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire o Leonor Fini.
Han cantat les seves lletres Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Miguel Poveda, Celdoni Fonoll, Gisela Bellsolà, Enric Hernàez, Cinta Massip i Toti Soler.
Va morir a Barcelona, a causa d'un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.
L’estructura del poema és bastant simple, és una estrofa formada per 7 versos heptasílabs, sense rima, es a dir, amb versos lliures.
El tema principal del poema és l’amor i sabent els gustos de l’autora, es podria relacionar amb un amor lèsbic.
Fa una crítica a un home, representat pel sol, i diu que aquest home ja no li fa feliç, no li dóna una bona vida, no li fa vibrar, i ho explica amb “ja no m’enartes”. Aquesta qüestió està explicada al primer vers del poema. Tot seguit, parla de que ha trobat l’amor en un altre, i aquest amor li a salvat, es diu que aquest nou és l’ombra, per tant una dona i aquesta persona li ha pres el cor.
Diu que li agrada aquesta sensació i està tan contenta amb aquest amor que li ha omplert el cor. També parla dels seus ulls on es reflecteix aquesta dona de la que està enamorada.
En aquest poema podem veiem la importància que té el amor en la vida de Maria-Mercè Marçal ja que podem veure que rebutja a l’home amb la intenció de ser feliç amb altre dona.
En quant a figures literàries veiem una invocació al vers 1 amb “sol”. Entre el vers 2 i 3 hi ha una repetició amb “ l’ombra”. Utilitza un lèxic en el qual segueix amb la seva tradició de afegir la simbologia del “sol, ombra i lluna”.
En conclusió, Maria Mercè Marçal es podria dir que es una enamorada del amor i sempre que pot inclou aquest tema en els seus poemes.
Foguera Joana IX
El poema a comentar és el numero IX, anomenat Lluna negra, i pertany a Foguera joana, tercera secció de l’obra literària Bruixa de Dol, de Maria Mercè Marçal.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre La germana, l’estrangera. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col•lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l’ Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona Aquesta poesia s'anomena "Lluna negra" del llibre "Bruixa de dol" escrit per Maria Mercè Marçal, publicat l'any 1972, poeta, novel•lista, traductora i assagista.
Bruixa de dol es un conjunt de poemes que està estructurat en vuit seccions. El poema que comentem pertany a la novena secció, com ja he dit abans, titulada “Foguera joana”.
El títol "Lluna negra" quant a la lluna podem dir que significa i simbolitza la dona, com a tots dels seus poemes, ja que és una característica que presenta l’autora, i negra podem deduir que es la dona que està trista i per tant va de negre.
Aquest poema està compost per una sola estrofa. L’estrofa està composta de nou versos que a simple vista semblen irregulars. Parla en plural durant tot el poema i expressa unes accions en temps present.
Parla, generalment, de la crema dels seus records a la foguera de sant Joan, que en aquest cas l’anomena joana, com la secció a la qual pertany de la”foguera joana”. Crida i busca els seus records, invitant-los a venir per a que hi vagin a la foguera.
També parla d’un bosc que només és estelles, referint-se als records, i el llenyataire ha perdut els passos, volent dir que també hi aniran a la foguera ja que li resulten records danyins.
Diu que ha de canviar ràpid de decorat, cremar ràpidament els records, esborrar el passat, i que només així començarà una nova vida on florirà als temps de la berbena, flors que li resultaran records gratificants, i no com els altres. Podem observar que on es cremen els records, a la foguera, i on ressurten els nous moments per viure a la berbena, que li queden estan relacionats.
Per últim podem observar les moltes ganes que l’autora mostra tenir respecte a oblidar tot el passat, que per lo vist ha sigut poc agradable per ella segon els seus record, i vol obrir una nova etapa de la seva vida, a la qual encara quedaran moltes coses bones per venir.
El tema principal del poema, que es tracta metafòrica o semiològicament és els records, aquestes ganes que té l’autora de, com ja he dit abans, esborrar-los per deixar lloc a altres coses que li queden per viure, i possiblement millors.
Al poema podem veure que diu que voldria cremar aquests records per deixar-ne lloc a uns altres a la foguera, al foc, un símbol de lliurament i purificació que deixarà l’ànima de l’autora tranquil•la ja que quedarà purificada dels moments dolents, i de les coses que li han fet mal.
Passant a la mètrica, és un poema d’estructura irregular, format per una sola estrofa, de 9 versos les estrofes. Són versos d’art menor, excepte els dos últims. Són versos lliures ja que no tenen rima. Potser sí que és una cançó.
En quant a les figures literàries, trobem repetició de “foguera! A l’estrofa 2 i 3. També trobem encavallament al llarg del poema, com per exemple als versos 1 i 2, 6 i 7, etc.
Hi ha una exclamació retòrica al tercer vers, adreçant-se als records “-la foguera joana!”.
També fa metàfora amb els records, anomenant-los bosc, llenyataire que ha perdut els passos...
Podem observar que aquest poema és molt simple en quant a l’estructura, ja que el seu contingut és reduït, amb versos curts, i que dona musicalitat igual que a la resta d’obres que hem treballat de Maria-Mercè Marçal, i per tant és, també, una cançó.
Per finalitzar, i com a conclusió, puc dir que és un poema que torna a expressar les ganes d’esborrar records, ja que com sabem l’autora ha tingut fases de la seva vida que han sigut tristes per a ella, i que l’han afectat negativament.
Foc de pales V. Brida
El poema a comentar és el numero V, anomenat Brida, i pertany a Foc de pales, primera secció de l’obra literària Bruixa de Dol, de Maria Mercè Marçal.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora.
L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre La germana, l’estrangera. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l’ Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes").
Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona Aquesta poesia s'anomena "Brida" del llibre "Bruixa de dol" escrit per Maria Mercè Marçal, publicat l'any 1972, poeta, novel·lista, traductora i assagista.
“Bruixa” de dol és un conjunt de poemes que està estructurat en vuit seccions. El poema que comentem pertany a la cinquena secció, com ja he dit abans, titulada “Foc de Pales”.
El títol "Brida" significa agafar les coses o també el que posen als cavalls a la boca per poder domar-los.
Aquest poema està compost per 6 estrofes. Les estrofes;1, 3 i 5 estan compostes per 6 versos i les estrofes 2, 4 i 6 per dos versos els qual tots tres són el mateixos. "traginer de cançons en cavall sense brida" en aquestes estrofes podem trobar encavallaments. Parla en singular durant tot el poema i expressa una sèrie de intencions utilitzant el verb anar en condicional, en la tercera estrofa els dos primers versos que hi trobem un encavallament podem veure-hi que fa una pregunta en present.
Parla de la Festa dels Folls (Una festa tradicional que s’ha recuperat fa 10 anys, que es celebra el 28 de desembre, el dia dels sants innocents, al Camp de Mirra, una petita localitat de la Comunitat Valenciana), i diu que hi vol anar, i que vindrà d’un lloc que no ho sabrà ningú i “amb els llavis oscats”, que com diu a continuació, és senyal de molta vida, és a dir, d’haver viscut molt, per tant vol arribar d’un lloc amb senyal d’haver-hi aprofitat, sense que ningú sàpiga d’on.
També parla d’un ‘cavall sense brida’, que amb això és vol referir al fet de ser lliure, que no sentia cadenes que l’aprisionaven i la feien sentir presonera, sinó que sentia que ningú li manava i que feia el que volia.
També podem parlar d’un esquer, amb el qual és vol referir a una trampa, i parla de l’amor, com aquest amor és amarg i “li fa senyals” per cridar la seva atenció, però ella “se’n va per l’altra riba”, és a dir, ho ignora i segueix per un altre camí, ja que no esta interessada i té altres coses al cap.
“Cadenes són presons i jo en fugia”, aquestes cadenes volen simbolitzar el matrimoni, i ella va fugir d’ell i veritablement ho va fer, per sentir-se lliure.
I per últim, podem veure com un altre cop ens parla de la Festa dels Folls, festa a la qual vol assistir.
El tema principal del poema, que es tracta metafòrica o semiològicament és la llibertat, aquestes ganes que té l’autora de sentir-se lliure i que ningú li mani.
Al poema podem veure que diu que voldria aquesta llibertat per poder participar a la festa dels Folls, que possiblement té algun doble sentit per a l’autora, que vol fugir del seu matrimoni i viure una vida plena, sense dependre de ningú.
Passant a la mètrica, és un poema d’estructura irregular, format per set estrofes, de 6 versos les estrofes 1, 3 i 6, i 2 versos les estrofes 2, 4, 5 i 7, intercalats durant tot el poema. Són versos d’art menor amb rima assonant als versos pars -ía.
En quant a les figures literàries, trobem repetició de l’estrofa “traginer de cançons, en cavall sense brida” durant tot el poema. També trobem encavallament al llarg del poema, encara que els més assenyalats els trobem als versos 10, 12, 14.
Hi ha na interrogació retòrica als versos 9 i 10.
També podem trobar un seguit de metàfores: “esquer” al vers 9, està parlant d’un ham, i normalment s’utilitzen per a pescar, és a dir, actua com una trampa, i és això es el que vol simbolitzar. “Estel amarg” al vers 11, on parla del amor, que és un amor amb gust amarg, no li agrada i per últim al vers 17, on parla d’unes “cadenes” que fan referència al matrimoni, és a dir, que per a ella el matrimoni li sembla una manera de esclavitzar-me.
Podem observar que aquest poema és molt simple en quant a l’estructura, ja que el seu contingut és reduït, a causa de les repeticions, amb versos curts, i que dona musicalitat igual que a la resta d’obres que hem treballat de Maria-Mercè Marçal, i per tant és, també, una cançó.
També trobem present, i cal remarcar-ho, el Jo poètic, que es un tret característic de les poesies d’aquesta autora.
Per finalitzar, i com a conclusió, puc dir que és un poema que torna a expressar les ganes de llibertat i de viure de l’autora, sense dependre de ningú, i per això nombra la festa dels Folls, que té com a doble sentit la festa dels “bojos”, on es tornen a reflexar les ganes boges de viure la vida bojament.
